FIXAT

Dígam, que es la pàtria? És terra, un gover? Una llengua o uns costums? És dir jo sóc i tu ets? És un himne melòdic? Que és la pàtria, és ser, tenir o potser sentir?
No busquis aqui la resposta, doncs no la trobaras. Tampoc ho fagis en un dicionari o ens una enciclopedia. Ni tantsols busquis entre boscos o muntanyes, no. Tant sols observa.
Fixat en la pell d'un català en escoltar l'himne de la seva patria, en com aquests miren Montsserrat, el Montseny, el Pedraforca o el Canigó. Observa com batega el cor d'un català en respirar l'aire del seu pais, o en tocar l'aigua del seu mar... en tot això, fixat.

ESCATOLÒGIC



Siguin grans o petits, més foscos o més clars, pertanyin a un home gras a un de prim, els peus sempre són pudents, és cert. Alguns detesten els seus peus per ser molt suorosos, d’altres per tenir-los resecs i durs, amb butllofes, duricies, fongs, o ulls de poll. Els mandrosos descuidatas es queixen de tenir urpes als peus, mentre els famolencs es queixen de tenir-les molt curtes… peus amb un dit de menys o un de més, peus de vella amb un dit sobre l’altra o peus amb ronya entre les ungles. Pot ser que a simple vista, tacte i olfacte, els peus siguin una de les parts del cos més detestades i desagradables del cos, però hem de fer us de la raó; prenguntin-li a un futbolista que seria ell sense els seus peus, que seria dels amants del claqué, dels qui adoren conduir, d’aquells que solen seguir el ritme d’una cançó fent botar la cama, que seria de nosaltres quan volguesim pujar un esglaó?

Per que estic orgullós de ser qui vaig ser?

Doncs perquè vaig tenir la sort d’entendre el vertader amor, vaig sentir que és allò que hom sent en estimar a algú.
Les meves mans van aprendre que el seu cabell no era pas cabell, era seda, fils d’or, suaus com la superfície del mar tranquil. Els meus ulls van aprendre a diferenciar el vertader diamant entre centenars de falsos, a entendre una mirada igual que un sentiment expressat en paraules, a apreciar dues perles fosques. Els meus oïdes s’adonaren que hi ha una veu capaç de superar la dolçor del sucre i la suavitat del violí. El meu olfacte classificà el mon en dos: els aromes que pertanyien a ella i els que no. El meu cor comprengué la reacció d’un imant en ser apropat a un altre de pol contrari. Jo vaig aprendre a valorar el seu cos com quelcom únic; corbes definides, proporció, vellesa, atracció, vici i passió. Vaig arribar a veure cada matí com un dia amb un sentit diferent a l’anterior, com una vida infinita amb somriures i alegries.

Per que no estic orgullós de ser qui sóc?

Perquè el que vaig aprendre ha quedat en no res, el meu ser torna a tenir la importància que té la pols d’un prestatge antic.

Ausias March

Al nord creix un arbre
creix tort per la força del vent
no com ell ho desitjaria
creix influenciat per quelcom més potent.
Avui voldria ser qui jo sóc
però tu seras propetaria de la meva ment
no podré ser qui vull
seré, qui tu em fagis ser.

Un paper, al pricipi un simple paper. Materia sense vida, sense rao de ser. Viu entre cent més com ell, entre cent raons de no ser, cent morts.
És un cor jove, un cor solitari i bondados qui en el paper dibuixa un noi, també solitari. El retalla i el deixa sobre la taula.
Ja no és un simple paper, sino un noi, no simple, si solitari. Ara és viu, però segueixen faltant raons de ser, de viure, d’existir. La diferència entre cent morts i un viu la fa el cor, qui dibuixa, aquest cop, una noia de paper. La deixa també sobre la taula, aprop del noi, no junt. Sorgeix doncs una rao de ser pel noi. Vol viure amb ella, i no li importa la distància, farà el posible perque visquin junts; lluita contra el vent, contra el ferd, contra el calor i contra tot el que calgui.
Torna a sorgir el cor, partit en dos, i aquest cop no crea il·lusions. Crea llàgrimes, fruit de tristeses, crea un riu entre el noi i noia, crea un mur infranquejable, destrueix una pasió, un amor, arrosega un tros de paper i acaba amb no pocs dies per intantar crear l’amor.


Paranoia trobadoresca-avantguardista! Crec que no he fet el que havia de fer, oi Ricard?

295 - Foll, digues i que és l’amor? Respos que l’amor ges aquella cosa que los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat. E ges questió a qual ges pur prop amor: o a llibertat, o a servitud.

45 - Dos son los focs qui escalfen l’amor de l’amic; la un ges bastit de desigs, plaers, cogitacions; l’altre ges compost de temor, llanguiments e de llàgrimes e de plors.

132 - Jaia l’amic en hit d’amor; los llançols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el coxí era de plors. E era questió si el drap del coixí era del drap dels llançols o del cobertor.

Ramon Llull (1232?-1316): Libre d’Amic e Amat

En els tres casos Llull ens parla del mateix i, més o menys, ens fa pensar el mateix.
La interpretació general que faig de les tres frases és que l’amor és quelcom que a tots ens agrada, però tot i així no sempre és bo, ens dona responsavilitats i alguns cops ens entristeix. Vull dir que, tot i que l’amor ens fa sentir bé, ens fa ser feliços i ens alegra els dies, té les seves pegues, doncs l’amor és cosa de dos, i la convivencia no sempre és fàcil. Si, és cert que aquells a qui estimes et fan riure, t’animan i et fan sentir millor, però també poden ser els culpables dels teus plors, i quan ho són, d’ells dependrà que et tornis a sentir bé o que no ho fagis. No se, l’amor és quelcom complex, difícil de descriure i d’analitzar. És un munt de coses bones i algunes de dolentes totes juntes.
Tot i així, crec que el fet d’estimar a algu, dona molt més que no pas et treu, i si t’estimen, et sents mole millor.

Carall Ricard, mai m’hagues imaginat que l’amor fos tan complex, eh? És curiós...

FRUIT DE L'ABURRIMENT

Jo sóc un amant de la natura, adoro pasejar pels camps i visitar les cales perdudes del Cap de Creus´encara que per arribar a elles calgui caminar hores i més hores. És així com, un dia, em vaig trobar amb algo realment inesperat; Després de quatra hores caminan per arribar a la Cala Taballera, vaig trobar un home mig amagat entre els matolls, asegut al terra. Repidament vaig treure el vinocles de la motxilla, i al observar aquell extrany individu el cor em va fer un bot: era un home gros, força pelut i bastant fort. Aquest es trobava asegut amb les cames creuades amb un tros de fosta a una mà i un extrany instrument a l'altra amb el cual afilava la fusta. no vaig dubtar ni un segon i rapidament vaig realitzar una otografia d'aquella extranya situació.

Més tard, al arribar a casa, vaig pasar les fotos al ordinador i vaig començar a buscar informació per internet sobre aquesta especie d'homes, i tant sols vaig conseguir una fotografia molt similar.

Es tractava d'un nendertal! xDDD

Tot i que la majoria dels que llegireu això ja em coneixeu, els deures són els deures, així que tot seguit elavoraré una tirallonga d'adjectius que descriuran basicament el meu físic i la meva forma de ser:

Guapo, inteligent, serios, amistos, amable, guapo, simpàtic, treballador, cordial, feminista, responsable, alegre, guapo, atent, detallista, perfeccionista, enamoradis, honest, generos, xuleta i, per si no ho havia dit, guapo.

Crec que gracies a aquest llistat d'adjectius ja us aureu fet, mes o menys, una idea de com sóc, peró perque pugueu dormir bé aquesta nit, us explicaré algunes de les meves aficions i també us parlare d'alló que no m'agrada fer.

No m'agraden els narcissistes, suposu que ho aureu vist a la llista d'adjectius. M'agrada ballar, riure, parlar, burxar, escoltar musica, veure películes bones, és a dir, aquellas que tinguin un missatge de fons. També adoro patinar, el futbol, escalar, actuar, coneixer gent nova, xatejar, viatjar, fer fotografies, filmar, pintar, escriure de tant en tant i estar amb la gent qui estimo. Per últim dir que, per si algú no ho ha notat, detesto l'ortografia...

BENVINGUT AL NOU BLOG DEL CRÈDIT DE LITERATURA!


Has entrat al nou blog del crèdit de literatura de l’Escola Isabel de Villena. Hi trobaràs activitats relacionades amb el que fem a la classe i també hi pots publicar coses teves: creacions literàries, fotos interessants i altres coses del teu interès. Passa-t’ho bé!